Posts Tagged ‘ despedida

Catalunya, gràcies

Senyera(En castellano más abajo)

(Perdó pel meu català…)
Fa gairebé 6 anys vaig arribar a Catalunya. Reconec, que, malgrat considerar-me algú amb certa perspectiva de segons quines coses, vaig venir amb por: Uno ha escoltat taaaantes coses sobre Catalunya i els catalans: Que si són antipàtics, que si són agarrats, que si tenen un cercle tancat en el qual mai entrarà un no català, que no pots viure si no saps català i tal i com…

Ja durant la carrera, un dels meus grans amics (i company de pis) va ser el Xavier Cañada, i amb ell vaig tenir milers de discussions sobre el que és i el que no és Espanya, la qual cosa és Catalunya, em vaig llegir La Nacionalitat Catalana, etcètera. O sigui; jo era un tipus amb les idees una mica més obertes que la mitjana, però sense excessos.

Per aquests avatars de la vida, el primer lloc on vaig viure a Catalunya no va ser a Barcelona; va ser a Manresa; en la Catalunya Central, vagi; en la Catalunya més catalana; d’on van sortir les Bases de Manresa (a mes a mes, vaig viure al barri de les Bases).

Allí vaig començar a entendre el que és Catalunya, la qual cosa són els catalans; el que és Catalunya per a un català de la Catalunya profunda: Vaig començar a entendre, en una paraula el que senten els catalans per la seva terra.

Vaig entendre que Catalunya és una altra cosa; i per favor, no caiguem en els llocs comuns que «tot» és una altra cosa; sabem del que estem parlant. I també vaig viure l’enorme mentida que se’m «va ensenyar» sobre la forma de ser dels catalans.

Jo provinc d’Andalusia, i com tal se suposa que veig les coses d’una altra forma; però en molt poc temps, vaig entendre perfectament les raons per les quals hi ha independentistes a Catalunya (independentment que estigui d’acord o no), les raons per les quals tenen raó quan diuen que hi ha tracte injust (jo m’havia de gastar tots els dies 6 euritos per anar i tornar de Manresa a Barcelona,o agafar la de Martorell que tinc entès que es va fer en temps de Franco i suposaria aixecar-me a les 4 del matí tots els dies), les raons per les quals hi ha una part que se sent discriminada i el fet que tothom d’una forma o una altra, tracta d’arreglar-ho.

Vivint aquí, no només m’ha canviat la meva concepció de Catalunya. També m’ha canviat la meva concepció d’Espanya. I molt. Ara m’adono clarament del parany que és assimilar Espanya amb Castella, perquè Espanya és molt més que Castella, per molt estupenda que sigui (que ho és) Castella. Però bo; no vull centrar-me en això.

Allí a Manresa vaig conèixer per internet a uns fanàtics d’una sèrie una miqueta Friki que era L’Ala Oest de la Casa Blanca, i vaig conèixer a Xavier Tomàs, a Andoni Esteban, i uns quants més amb els quals segueixo tenint tracte, i als quals no perdré. I aquí vivim les MidTerms que li van donar als Democratas i a la Pelosi la Majoria, i ja va anar aquí on vaig conèixer a tota la penya Twittera que som gairebé una família.

Després va venir GSI Commerce, on vaig conèixer a uns quants que són ara grans, grans amics.

Us ho creureu o no, però on més vaig aprendre del que realment és Catalunya va ser allí, totalment fos de l’àmbit polític; amb tots els meus companys d’una empresa de Noves Tecnologies, on vam tenir llargues, llargues, llargues converses de política.

Amb Emili Masnou, Joaquim Llamas, Ramon Arqué, Angel Arcarons, Robert Gil, Hugo Peris, Lourdes Cabornero, Pablo Díaz, Albert Ortíz, Ricard Terré, Ester Martínez, Alfonso Villazala, Miquel Angel Coca, Natxo Cabré, Carlos Fernández, Juan Vicente Matins, Nacho Ruiz, Iván Llorente, Sergio Miguel, Alex Gayan, Sonia Rivera, Alicia Segui, Ángel Rojo, Fernando Guirao i molts altres que se m’escaparan perquè vaig a vuelapluma, vaig aprendre el que és Catalunya en el dia a dia. Vaig entendre la formes de ser catalanes (que són més d’una); les formes de sentir Catalunya (que també són més d’una), i em van buidar moltes llacunes que tenia sobre la seva història. Però a part de la part d’això, ells, sense adonar-se, em van mostrar com era la major fal·làcia aquesta sobre els catalans: Tot el que s’ha dit sobre la seva forma de ser.Que si véns de fora mai et podràs portar bé amb els catalans, que si són molt agarrats, que si van a la seva…però de quin cony estem parlant? Quan he estat amb ells, (Sobretot tres o quatre, ells saben els qui són i estan en aquesta llista), m’han fet sentir en família. Si tenia un problema,es donaven puntades en el cul per tirar-me un cable. Si estava xungo, allí estaven. Si calia treure al nen perquè se sentia malament pel de la ruptura, aquí estaven. 

Que hi ha catalans tocacollons? Per descomptat; i andalusos i danesos. Així que ja n’hi ha prou de generalitzacions absurdes.

Curiosament, també vaig aprendre molt sobre Catalunya, sobre la seva problemàtica, etcètera, amb altres amics i companys que vivien a Catalunya però no havien nascut aquí: Elizabeth Mehr, Edoardo Fiorentini, Craig McCann, Daniel García, Adrian Iliescu, Daria Bernabei, Eber Herrera, Elena Buil (mitjà d’aquí mitjà no) Joe Denny, Ruth Barnett, Maria da Rocha, Minoru Katogi i uns altres que hauran per aquí…Ells em van fer unir el trencaclosques sobre com veien Catalunya des de fora; el tema del català, la immersió lingüística, etcètera.

Total, que gràcies a la gent que vaig conèixer a través dels anys en la meva empresa, vaig aprendre molt, moltíssim, i el meu amor per la terra que m’ha acollit i dau de menjar durant 6 anys, va seguir augmentant.

Gràcies a Facebook (per una rocambolesca casualitat), Angel Arcarons em va posar en contacte amb Marc López Plana, que em va llançar una proposta a la qual algú com jo no pot dir que no; i fins a Nova York i Massachusetts ens vam anar ell, María Jesús Salido, Gemma Urgell, Ricard Espelt i jo…i vam agafar moltes idees, i fonguem NuestraCausa, vam aprendre ho que no està escrit de Participació i Mobilització Ciutadana, de Govern Obert, de com funciona la gent a la Xarxes Socials i com fer que participin més, vam portar a Espanya Mixedink, vam portar a Europa el Personal Democracy Forum, i vam fer molts projectes molt, molt interessants; al final per coses que passen en la vida, em vaig sortir del projecte, i el projecte poc després va quedar en l’èter, però em quedo amb tot el que vaig aprendre, amb tota l’experiència que vaig agafar (molta, moltíssima), i amb una gran amiga, Maria Jesús, a la qual per cert, li dec un gran cafè.

En aquest temps de NuestraCausa, i més endavant, jo ja estava bastant ficat a les Xarxes Socials i per aquestes èpoques vaig desvirtualitzar a gent de les quals vaig aprendre (i segueixo aprenent) moltíssimes coses, i també he fet amics per aquí i per allà: César Calderón (que és el meu pare, encara que vosaltres no ho sapigueu), Verónica Ruíz, Jessica Fillol, Carlos Guadián i Ariadna, Antoni Gutiérrez Rubí, Raquel Querol Bello, José Rodríguez, Xavier Peytibi, Rubén Novoa, Marc Pallarès, Manolo Calleja, Edgar Rovira, Ismael Peña López, a Jordi Sabater (que a més de ser el millor propietari del món i el meu amic està ficat en un projecte interessant que donarà que parlar; apunteu-ho), Albert Arellano i uns quants més que probablement oblit.

Després estan altres amics, que ells saben els qui són, que entre moltes altres coses m’han ensenyat la profunditat de certs valors, com la Fraternitat, la Igualtat de tots els Homes, la Llibertat, la Ciutadania, el Laïcisme, i els segueixo portant dins, i tot el que m’han ensenyat…i em segueixen ensenyant.

Creieu-me el que us dic, perquè us ho dic des del més profund del meu cor: A Catalunya he estat feliç. I m’he sentit català. I m’han fet sentir-me català. És una terra que m’ha integrat, m’ha tractat estupendament, i no m’ha donat més que oportunitats.

I per això, tot el que puc dir és: Gràcies, Catalunya. Em vaig, però tornaré. No puc no tornar.

——-
Hace casi 6 años llegué a Catalunya. Reconozco, que, a pesar de considerarme alguien con cierta perspectiva de según qué cosas, vine con miedo: Uno ha escuchado taaaantas cosas sobre Catalunya y los catalanes: Que si son antipáticos, que si son agarrados, que si tienen un círculo cerrado en el que jamás entrará un no catalán, que no puedes vivir si no sabes catalán y tal y cual…

Ya durante la carrera, uno de mis grandes amigos (y compañero de piso) fue Xavier Cañada, y con él tuve miles de discusiones sobre lo que es y lo que no es España, lo que es Catalunya, me leí La Nacionalitat Catalana, etcétera. O sea; yo era un tipo con las ideas algo más abiertas que la media, pero sin excesos.

Por esos avatares de la vida, el primer sitio donde viví en Catalunya no fue en Barcelona; fue en Manresa; en la Catalunya Central, vaya; en la Catalunya más catalana; de donde salieron las Bases de Manresa (encima, vivía en el barrio de las Bases).

Allí comencé a entender lo que es Catalunya, lo que son los catalanes; lo que es Catalunya para un catalán de la Catalunya profunda: Comencé a entender, en una palabra lo que sienten los catalanes por su tierra.

Entendí que Catalunya es otra cosa; y por favor, no caigamos en los lugares comunes de que «todo» es otra cosa; sabemos de lo que estamos hablando. Y también viví la enorme mentira que se me «enseñó» sobre la forma de ser de los catalanes.

Yo provengo de Andalucía, y como tal se supone que veo las cosas de otra forma; pero en muy poco tiempo, entendí perfectamente las razones por las que hay independentistas en Catalunya (independientemente de que esté de acuerdo o no), las razones por las que tienen razón cuando dicen que hay trato injusto (yo me tenía que gastar todos los días 6 euritos para ir y volver de Manresa a Barcelona,o coger la de Martorell que tengo entendido que se hizo en tiempos de Franco y supondría levantarme a las 4 de la mañana todos los días), las razones por las que hay una parte que se siente discriminada y el hecho de que todo el mundo de una forma u otra, trata de arreglarlo.

Viviendo aquí, no sólo me ha cambiado mi concepción de Catalunya. También me ha cambiado mi concepción de España. Y mucho. Ahora me doy cuenta claramente de la trampa que es asimilar España con Castilla, porque España es mucho más que Castilla, por muy estupenda que sea (que lo es) Castilla. Pero bueno; no quiero centrarme en esto.

Allí en Manresa conocí por internet a unos fanáticos de una serie un tanto Friki que era El Ala Oeste de la Casa Blanca, y conocí a Xavier Tomàs, a Andoni Esteban, y unos cuantos más con los que sigo teniendo trato, y a los que no perderé. Y ahí vivimos las MidTerms que le dieron a los Democratas y a la Pelosi la Mayoría, y ya fue ahí donde conocí a toda la peña Twittera que somos casi una familia.

Luego vino GSI Commerce, donde conocí a unos cuantos que son ahora grandes, grandes amigos.

Os lo creeréis o no, pero donde más aprendí de lo que realmente es Catalunya fue allí, totalmente fuera del ámbito político; con todos mis compañeros de una empresa de Nuevas Tecnologías, donde tuvimos largas, largas, largas conversaciones de política.

Con Emili Masnou, Joaquim Llamas, Ramon Arqué, Angel Arcarons, Robert Gil, Hugo Peris, Lourdes Cabornero, Pablo Díaz, Albert Ortíz, Ricard Terré,  Ester Martínez, Alfonso Villazala, Miquel Angel Coca, Natxo Cabré, Carlos Fernández, Juan Vicente Mañanas, Nacho Ruiz, Iván Llorente, Sergio Miguel, Alex Gayan, Sonia Rivera, Alicia Segui, Ángel Rojo, Fernando Guirao y otros muchos que se me escaparán porque voy a vuelapluma, aprendí lo que es Catalunya en el día a día. Entendí la formas de ser catalanas (que son más de una); las formas de sentir Catalunya (que también son más de una), y me despejaron muchas lagunas que tenía sobre su historia. Pero aparte de la parte de eso, ellos, sin darse cuenta, me mostraron cual era la mayor falacia dicha sobre los catalanes: Todo lo dicho sobre su forma de ser. Que si vienes de fuera nunca te podrás llevar bien con los catalanes, que si son muy agarrados, que si van a lo suyo…pero de qué coño estamos hablando? Cuando he estado con ellos, (Sobre todo tres o cuatro, ellos saben quienes son y están en esa lista), me han hecho sentir en familia. Si tenía un problema,se daban patadas en el culo por echarme un cable. Si estaba chungo, allí estaban. Si había que sacar al niño porque se sentía solo por lo de la ruptura, ahí estaban. 

¿Que hay catalanes gilipollas? Por supuesto; y andaluces y daneses. Así que basta ya de generalizaciones absurdas.

Curiosamente, también aprendí mucho sobre Catalunya, sobre su problemática, etcétera, con otros amigos y compañeros que vivían en Catalunya pero no habían nacido aquí: Elizabeth Mehr, Edoardo Fiorentini, Craig McCann, Daniel García, Adrian Iliescu, Daria Bernabei, Eber Herrera, Elena Buil (medio de aquí medio no) Joe Denny, Ruth Barnett, Maria da Rocha, Minoru Katogi y otros que habrán pr ahí…Ellos me hicieron unir el rompecabezas sobre cómo veían Catalunya desde fuera; el tema del catalán, la inmersión lingüística, etcétera.

Total, que gracias a la gente que conocí a través de los años en mi empresa, aprendí mucho, muchísimo, y mi amor por la tierra que me ha acogido y dado de comer durante 6 años, siguió aumentando.

Gracias a Facebook (por una rocambolesca casualidad), Angel Arcarons me puso en contacto con Marc López Plana, que me lanzó una propuesta a la que alguien como yo no puede decir que no; y hasta Nueva York y Massachusetts nos fuimos él, María Jesús Salido, Gemma Urgell, Ricard Espelt y yo…y cogimos muchas ideas, y fundamos NuestraCausa, aprendimos lo que no está en los escritos de Participación y Movilización Ciudadana, de Gobierno Abierto, de cómo funciona la gente en la Redes Sociales y cómo hacer que participen más, trajimos a España Mixedink, trajimos a Europa el Personal Democracy Forum, e hicimos muchos proyectos muy, muy interesantes; al final por cosas que pasan en la vida, me salí del proyecto, y el proyecto poco después quedó en el éter, pero me quedo con todo lo que aprendí, con toda la experiencia que cogí (mucha, muchísima), y con una gran amiga, Maria Jesús, a la que por cierto, le debo un gran café.

En ese tiempo de Nuestra Causa, y más adelante, yo ya estaba bastante metidillo en las Redes Sociales y por esas épocas desvirtualicé a gente  de las que aprendí (y sigo aprendiendo) muchísimas cosas, y también he hecho amigos por aquí y por allá: César Calderón (que es mi padre, aunque vosotros no lo sepáis), Verónica Ruíz, Jessica Fillol, Carlos Guadiány Ariadna, Antoni Gutiérrez Rubí, Raquel Querol Bello, José Rodríguez, Xavier Peytibi, Rubén Novoa, Marc Pallarès, Manolo Calleja, Ismael Peña López, a Jordi Sabater (que además de ser el mejor casero del mundo y mi amigo está metido en un proyecto interesante que dará que hablar; apuntadlo), Albert Arellano y unos cuantos más que probablemente olvido.

Luego están otros amigos, que ellos saben quienes son, que entre otras muchas cosas me han enseñado la profundidad de ciertos valores, como la Fraternidad, la Igualdad de todos los Hombres, la Libertad, la Ciudadanía, la Laicidad, y les sigo llevando dentro, y todo lo que me han enseñado…y me siguen enseñando.

Creedme lo que os digo, porque os lo digo desde lo más profundo de mi corazón: En Catalunya he sido feliz. Y me he sentido catalán. Y me han hecho sentirme catalán. Es una tierra que me ha integrado, me ha tratado estupendamente, y no me ha dado más que oportunidades.

Y por eso, todo lo que puedo decir es: Gracias, Catalunya. Me voy, pero volveré. No puedo no volver.